Sobre la poesia de Carlos Edmundo de Ory amb “Los reinos de allí” a càrrec de Jaume Pont
Sobre la poesia de Carlos Edmundo de Ory amb “Los reinos de allí” a càrrec de Jaume Pont en conversa amb Josep Maria Sala-Valldaura
Els poetes i crítics literaris Jaume Pont i Josep Maria Sala-Valldaura, ens parlaran sobre la figura de Carlos Edmundo de Ory, principal representant del postisme. La xerrada ens explicarà el recull que Pont ha realitzat sobre l’obra de Carlos Edmundo de Ory al llibre “Los reinos de allí” (Galaxia Gutenberg), publicat amb motiu del centenari del seu naixement.
“Los reinos de allí” reuneix tota la poesia de Carlos Edmundo de Ory (1923-2010), una de les veus més altes i singulars de la lírica espanyola contemporània: setanta anys de creativitat desbordant feta paraula, des de les seves primeres temptatives juvenils a la culminació expressiva de Melos melancolía, passant pels nombrosos poemaris i cicles llibrescos que constitueixen un itinerari poètic marcat per la passió imaginativa, la cerca estètica i espiritual, l’exuberància verbal i una sana irreverència. El resultat és una aventura creadora que no reconeix límits i que enllaça expressament amb les zones més fèrtils de la modernitat –el romanticisme anglogermànic, el simbolisme visionari, les avantguardes històriques– en el seu afany per relligar paraula i vida.
Carlos Edmundo de Ory va ser una de les figures més personals i rellevants de la poesia espanyola contemporània. Als catorze anys escriu els seus primers poemes seguint l’exemple del seu pare, el poeta modernista Eduardo de Ory. Després de la Guerra Civil es trasllada a Madrid. El 1945 publica la seva primera col·lecció de poemes, Versos de pronto. Aquell mateix any, al costat d’Eduardo Chicharro i l’italià Silvano Sernesi, funda el postisme, moviment estètic-literari d’avantguarda que sacseja l’erm cultural de la immediata postguerra. Després de la seva prohibició, Ory, desenganyat, abandona Espanya en 1953 per a instal·lar-se a París. Dona així inici a un autoexili singular pel que fa a allò polític i a allò poètic. Allunyat dels cercles literaris espanyols, Ory no veurà publicat el seu primer llibre de poemes, Los sonetos, fins a 1963. Els eixos successius d’aquesta errancia –París, Chosica (el Perú), Amiens, Thézy-Glimont– són espais entranyables d’una autobiografia espiritual que, pel que fa a la poesia, se sustenta en l’afirmació de l’ésser en estrangeria, en pugna sempre amb la convenció. És el cas del Atelier de Poésie Ouverte (1968) que impulsa a Amiens, taller d’agitació col·lectiva vinculat a la contracultura i els ressons revolucionaris del maig francès que li valdrà l’expulsió del seu lloc de bibliotecari de la Maison de la Culture. Només dos anys més tard, no obstant això, després de la publicació de Poemas el 1969, la veu de Ory es deixa sentir amb especial ressonància crítica de la mà de Félix Grande i la seva antologia Poesia 1945-1969. És l’arrencada d’un període de lliuraments poètics regulars, moltes d’elles fruit dels llargs anys de silenci: Música de lobo, Técnica y llanto, Los poemas de 1944, Poesía abierta, Metanoia, Lee sin temor, Energeia, La flauta prohibida, Miserable ternura / Cabaña, Poesía primera, Soneto vivo, Sin permiso de ser ángel, Las patitas la sombra (en col·laboració amb E. Chicharro) i Melos Melancolía. Amb els Aerolitos conrea l’escriptura fragmentària, entre la ‘greguería’, l’aforisme i l’article de fe.
Jaume Pont Ibáñez (Lleida, 1947) és un poeta i crític literari català. Llicenciat en Filosofia i lletres, ha estat catedràtic de Literatura espanyola moderna i contemporània de la Universitat de Lleida. És fundador de la revista Quaderns de Ponent i membre de l’AELC, de l’Associació Internacional d’Hispanistes i del PEN Català. Ha col·laborat amb múltiples publicacions i mitjans de comunicació. El 1982 va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia; el 1991 i el 1997 el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Raó d’atzar i per Vol de cendres respectivament; el 2000, va rebre el Premi de la Crítica de poesia catalana per Llibre de la frontera; el 2006, va obtenir el Premi Carles Riba per Enlloc.
