Presentació de “Recordances a cavall de dos segles” de Frederic Pujulà
L’escriptora i filòloga Imma Farré, procuradora encarregada de l’edició del recull de Frederic Pujulà titulat “Recordances a cavall de dos segles” (Edicions Làlia); conversarà sobre la figura d’aquest autor oblidat amb Salvador Escudé, membres tots dos de la Càtedra Màrius Torres.
Recordances a cavall de dos segles és un conjunt de textos inèdits, memorialístics i anecdòtics de Frederic Pujulà i Vallès (1877-1963), escriptor, periodista i un dels pioners i divulgadors de l’esperanto a Catalunya. Es presenten en dues grans seccions: Històries viscudes, tretze capítols que abasten des de la seva infantesa a Cuba i a Barcelona fins als anys d’estada a la presó franquista i a Bargemon, i Recordances a cavall de dos segles, aplec de disset records tramesos per carta a Delfí Dalmau i Gener, consistents en anècdotes viscudes amb amics artistes i personatges bohemis de la seva joventut a París i a Barcelona, com ara Picasso, Anglada, Camarasa, Torné-Esquius, Gosé, Nogueras i Oller i Ysern i Alié. Els segueix una Selecció epistolar de cinquanta-quatre cartes i targetes postals intercanviades principalment amb Dalmau, una Cronologia i un Recull fotogràfic. Tot plegat, amb la voluntat de sostreure de l’oblit un de tants escriptors condemnats al silenci en la llarga postguerra.
Frederic Pujulà i Vallès (Palamós, 1877 – Bargemon, 1963) va ser un destacat redactor de la revista catalanista Joventut (1900-1906), republicà federalista i divulgador de l’esperanto a Catalunya, autor d’obres teatrals, algunes en col·laboració amb Emili Tintorer, com ara El geni (1904), Dintre la gàbia (1906) i El boig (1907), i amb Lluís Via, d’estudis, com Francesc Pi i Margall (1902), de la primera novel·la de ciència-ficció en català, Homes artificials (1912), i d’un gran nombre d’obres didàctiques. Freqüentà els ambients bohemis de Barcelona i de París i va fer amistat amb nombrosos artistes i escriptors d’arreu. L’any 1905 es va haver d’exiliar a París però, un cop nacionalitzat francès, va retornar a Catalunya i va presidir el Vè Congrés Internacional d’Esperanto (1909). En esclatar la Gran Guerra s’incorporà a files i en plasmà la traumàtica experiència en En el repòs de la trinxera (1918) i De la trinxera estant (1918). En tornar a Catalunya, va treballar com a redactor al diari republicà El Diluvio. L’any 1939 va ser empresonat, sotmès a un consell de guerra i condemnat a pena de mort, que se li va commutar per presó. L’any 1946 va aconseguir la llibertat i va ser privat d’exercir de periodista i d’advocat. El poemari Palamosines. Cants de la Costa Brava (1958) és la darrera obra publicada abans de deixar Palamós per anar a viure a França.
Imma Farré i Vilalta és Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida i doctora per la Universitat de Barcelona amb la tesi «Joventut» (1900-1906) i el darrer modernisme, per la qual ha estat guardonada amb el premi d’Història Literària Milà i Fontanals 2018 de l’Institut d’Estudis Catalans. És autora de La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme (2019) i ha publicat diversos estudis sobre literatura catalana contemporània, centrats en diferents autors i aspectes del modernisme, en llibres, volums miscel·lanis i revistes especialitzades (Anuari Verdaguer, Els Marges, Estudis Romànics, Haidé ,Llengua & Literatura). És catedràtica d’ensenyament secundari, imparteix cursos de didàctica de la literatura i és coautora de diversos llibres de text de llengua i literatura catalanes. També ha estat professora associada a la Universitat de Lleida i col·laboradora docent a la Universitat Oberta de Catalunya en literatura catalana dels segles XIX i XX. Actualment, és membre de la Càtedra Màrius Torres d’Estudis sobre Patrimoni Literari Català, en el si de la qual ha coeditat els volums De poeta a poeta. 36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres (2017) i «La ciutat d’ideals que volíem bastir». Màrius Torres i la literatura del seu temps (2018).
