Presentació

Cèlia Cernadas, periodista de Catalunya Ràdio, ha viatjat a un gran nombre de països per entendre i explicar les realitats del nostre planeta: desigualtat, migracions, crisi climàtica, guerres… D’això i molt ens vindrà a parlar amb motiu de la presentació del seu nou llibre “Fora de focus” (Ara llibres).

“Fora de focus” és un llibre a mig camí entre la crònica periodística i la literatura de viatges, en el qual l’autora recupera tot allò que va veure i viure, i el que no va poder explicar, però que li va quedar gravat a la memòria. Històries de gent normal i corrent que l’han ajudat a entendre, de primera mà, les cares, arestes i matisos del món on vivim. Des de cobrir la guerra d’Ucraïna fins a viure la desigualtat social a l’Amèrica Llatina, copsar les cicatrius de conflictes ètnics i religiosos com el de Bòsnia i Herzegovina, percebre el llegat de l’esclavitud i el racisme als EUA, entrar a la presó més famosa -i més infamada- del món, Guantánamo, o veure en primera persona les conseqüències de l’emergència climàtica a la costa del Senegal o a la regió àrtica de Noruega. En aquests viatges ha conegut persones que pateixen, o han patit, les conseqüències d’aquests fenòmens i conflictes. Històries que moltes vegades no acaben apareixent a les cròniques, efectes col·laterals d’un món que canvia acceleradament, vides que han quedat fora del focus.

Cèlia Cernadas (Barcelona 1971) comença la seva trajectòria a Ràdio Sant Cugat a principis dels anys 90, on es familiaritza amb el mitjà. L’any 1997 s’incorpora a Catalunya Ràdio, on ha treballat des de llavors amb diferents parèntesis pel mig. L’any 2009 va viure a Bolívia desenvolupant un projecte de ràdios rurals com a membre del programa Knight International Fellowships de l’International Center for Journalists de Washington, EUA. Ha estat Cap d’Internacional de Catalunya Ràdio en dues etapes i enviada especial a nombrosos països per cobrir eleccions, crisis humanitàries, conflictes o dinàmiques migratòries: des de l’Iraq, Síria, Egipte, Líbia o Israel, fins a Rússia, Mèxic, Kènia, Cuba, Polònia i Hongria, Noruega. Entre 2015 i 2017 va ser corresponsal de Catalunya Ràdio als EUA, amb seu a Washington. Des del 2020 ha posat el focus en el tema migratori, amb cobertures a Lesbos, Samos, Turquia o Senegal. També ha estat enviada especial a la guerra que va esclatar a Ucraïna el 2022. Imparteix classes de periodisme internacional, conferències i tallers.

El guionista i dibuixant Alfonso López ens parlarà del seu nou còmic “¡Santo Súbito!” (Amaníaco edicions), publicat originalment sota el títol “Un vie de Saint”, una sèrie de còmic creada per al mensual francès Fluide Glacial, elaborada entre els anys 1993 i 1993 conjuntament amb Manel Fontdevila.

“¡Santo Súbito!” explica de manera documentada les aventures apòcrifes de Apapucio, un noi de l’Europa medieval que després d’haver rebut una sobredosi d’aigua beneïda en el seu bateig es convenç a si mateix que el millor camí per a obtenir fama i fortuna —encara no s’havia inventat Tik Tok— és autoproclamar-se sant. Els potiners resultats dels seus intents de miracle i les temptacions que entorpeixen el seu apostolat són els pilars que sustenten una sèrie que narra des de la infància, joventut i primeres experiències de Apapucio fins a la seva peregrinació a Terra Santa perseguint la seva glòria.

Alfonso López (Lleida, 1950) es va iniciar com a dibuixant d’historietes amb tot just vint anys. Va practicar la historieta còmica en capçaleres mítiques com TBO, a més de freqüentar unes altres de més importància i pes polític com El Papus o El Viejo Topo. Va dirigir publicacions com Cul de Sac o Más madera! i va aportar pàgines a altres com a Rambla, Titanic, Caníbal, Cimoc, la francesa Fluide Glacial o El Jueves. Al llarg de la seva dilatada carrera es deixarà veure en dotzenes de revistes i diaris com el Cavall Fort, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, el diari Avui, el Diari de Barcelona o el Público. Té en el seu haver àlbums com a “Asesinato en la Mezquita”, “Color cafè”, “La saga de Chaves”, “Silencios”, “La juventud del Capitán Trueno”, “Estraperlo y Tranvía”, “Políticamente incorrecto” o “Malvados e imbéciles”, una bibliografia que ha desenvolupat només o en col·laboració amb altres autors com Rafel Vaquer, Xavier Roca, Joan Aliu, Manel Fontdevila, Andreu Martín, Pepe Gálvez o Joan Mundet. Amb aquests dos últims va signar el llibre “Miguel Núñez: mil vidas más”, que l’any 2011 va guanyar el Premi Nacional del Còmic de Catalunya.

La polifacètica poetessa, fotògrafa i arquitecta Cristina Àlvarez Roig ens presenta el seu darrer poemari sota el títol “Síria sense flors” (Pagès editors).

“Síria sense flors” és un doble viatge al cor de la bellesa i de la barbàrie, la història d’un trajecte, d’un viatge fins al Pròxim Orient, però també és una petita transformació interior. 24 poemes escrits amb decasíl·labs, alexandrins i tetradecasíl·labs sense rima que expliquen un viatge aparentment cronològic, i hi ha un personatge que pren la paraula i ens mostra com va descobrint llocs i gent diversa. És una travessia en què la viatgera, igual que Ulisses, cerca la seva Ítaca particular fent del temps un sol temps, el de l’horror i el de la subtilesa, el de l’amor i el mai més, entrellaçant-se en uns poemes amb tota la força lírica i reivindicativa de la poesia en majúscules escrita sense concessions. Amb aquest poemari Àlvarez Roig ha escrit un llibre definitiu, fundacional i redemptor d’una realitat tant propera com ignorada pels ulls d’Occident, que prefereix obviar l’existència de tots els pobles desheretats de la terra. L’obra fa de pont entre cultures, entre passat i futur i entre el jo i l’altre. “Síria sense flors” fa reviure els morts, sacseja els vius i suposa una nova fita dins d’una trajectòria poètica coherent, sòlida i madura.

Cristina Àlvarez Roig (Barcelona, 1973) combina l’arquitectura amb la fotografia, l’estudi de l’art i l’escriptura. Ha obtingut nombrosos reconeixements en poesia i, a banda dels llibres col·lectius, ha publicat La mar d’or (Òmicron, 2011), Oasi privat (Òmicron, 2014), Cosmogonia Terrenal (Premi Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), L’evangeli segons la mar (Premis de la Mar, Ajuntament de Castelló de la Plana, 2020), Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx, Ed. Bromera, 2020), Firmament obert (Premi Vila de Santanyí, AdiA Ed., 2021) i Un auditori per als ocells (Premi de la Nit de la Poesia al carrer, Pagès Ed., 2022). Amb Israel Clarà ha escrit L’omega de la rosa (Gregal, 2019).

Josep Maria Sala-Valldaura, poeta i crític literari, ens delectarà amb una conversa amb Jaume C. Pons Alorda i Carme Vidal Huguet per fer una doble presentació de les seves darreres publicacions: el poemari guardonat amb el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2023 “Quasi muts” (Lleonard Muntaner) i l’assaig que va obtenir el Premi Josep Vallverdú 2022 “La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic” (Pagès editors).

“Quasi muts” és un llibre unitari, de quaranta-tres poemes. Segueix un itinerari amb revolts, que parteix del subjecte i va a parar al llenguatge, tot subjecte amb el món com pel món mateix i per les connexions entre el món i el llenguatge.

“La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic” és una obra sobre la poesia amb dos tipus d’argumentació, la lògica i l’analògica, que es van alternant. Per una banda, s’explica la poesia com si entressis en una mina i veiessis la galeria de la poesia i els seus materials i aprofitessis per parlar de la seva qualitat i riquesa, i d’una altra es destria el coneixement poètic respecte el coneixement filosòfic i el coneixement científic. Els capítols de “La serp i la poma” han estat confegits amb materials diversos, alguns de caràcter teòric i altres arranats a la lectura de la pràctica creativa. Calia provar de fer ciència amb prou reflexió filosòfica, però des de la individualitat de cada exemple poètic. Calia redactar amb cossos de lletra distints, ja que la poesia no és una ciència verificable i es resisteix a ser explicada, fins i tot poèticament. Per aquesta “raó” que desborda la racionalitat, algunes aproximacions de La serp i la poma han estat fetes utilitzant eines metodològiques de caràcter lògic, però s’alternen amb acostaments en què s’ha emprat la metàfora com a camí més dreturer.

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) ha estat catedràtic d’institut i catedràtic de Literatura a la Universitat de Lleida. Ha obtingut els premis Serra d’Or i Cavall verd de la crítica, la menció d’honor de la UNESCO per a la Literatura catalana, l’Ovide de 2015 per al poeta estranger traduït al francès, el Fages de Climent, el Parc Taulí, el Cadaqués a Rosa Leveroni i el Pare Colom de poesia, el Joanot Martorell de narrativa, el premi d’assaig de la Nit literària andorrana i el Josep Vallverdú. El 2019 va rebre el Premi Cadaqués a Quima Jaume en reconeixement de la seva trajectòria literària. Els seus darrers llibres són: de poesia, Refer el no-res i Quasi muts; i d’assaig, Acords i ruptures. Deu aproximacions a la poesia contemporània.

De la mà de l’editora Laia Pulido coneixerem el que ens porta la 9a entrega de la revista Mangrana que tractarà, de manera exhaustiva conjuntament amb els redactors habituals i col·laboradors experts, sobre la censura.

Mangrana és un projecte que neix amb vocació de promoure l’obra d’artistes, tant consolidats com emergents, arreu del territori de parla catalana. Un projecte editorial cooperatiu dedicat a la creació i a la promoció de les arts a Catalunya que parteix d’un enfocament profund vers l’art i el seu missatge.

L’escriptora i periodista cultural Anna Punsoda ens visitarà per conversar amb la historiadora i també escriptora Teresa Ibars sobre del seu nou llibre “La terra dura” (Pòrtic editorial), ambientada als Plans de Sió, a la Segarra, geografia i paisatge de l’interior de Catalunya.

“La terra dura” és un relat sobre un retorn, que és una reconciliació personal i alhora la reivindicació del cor de Catalunya. L’autora torna al paisatge de la seva infantesa, els Plans de Sió, a la comarca de la Segarra. Ho fa d’una manera ben diferent de quan en va marxar. Ha fet net del passat i ha construït la seva pròpia família. Està en condicions de tornar al seu món, arreglar-s’hi una casa amb el marit barceloní i veure-hi créixer els fills. Punsoda prova d’entendre la seva relació amb terra dura, geogràficament central i alhora molt ignorada, que ha donat personalitats com l’escriptor Pedrolo i el pintor Guinovart, però que actualment figura al nostre mapa mental gràcies a la corporació alimentària bonÀrea de Guissona i al contrast entre la gent de sempre i les nombroses famílies d’Ucraïna i del Senegal que s’hi han instal·lat. A través de la recerca històrica, de converses amb veïns i de la vivència directa, Anna Punsoda teixeix un relat molt personal sobre la reconciliació amb un mateix i amb el país com l’única via per poder ser lliure i aportar alguna cosa valuosa al món.

Anna Punsoda (Concabella, 1985) és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i en filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va cursar el màster «Pensament i Estudis Clàssics». La mouen l’escriptura i la comprensió de les relacions personals des de la literatura i la història cultural i espiritual europees. Fa quinze anys que es dedica al periodisme cultural en diversos mitjans, com El País, el diari Ara, Nació Digital, Catalunya Ràdio, RAC1 o El Nacional, on va impulsar el suplement cultural La Llança. Entre els autors que ha traduït de l’alemany destaquen Rilke, Kafka i Panikkar. Amb la seva primera novel·la, Els llits dels altres (Amsterdam, 2018), va guanyar el premi Roc Boronat. Actualment, és editora i col·laboradora de la revista Dialogal.

Sobre la poesia de Carlos Edmundo de Ory amb “Los reinos de allí” a càrrec de Jaume Pont

El poeta i crític literari Jaume Pont ens parlarà de la figura de Carlos Edmundo de Ory, principal representant del postisme. La xerrada ens explicarà el recull que Pont ha realitzat sobre l’obra de Carlos Edmundo de Ory al llibre “Los reinos de allí” (Galaxia Gutenberg), publicat amb motiu del centenari del seu naixement.

“Los reinos de allí” reuneix tota la poesia de Carlos Edmundo de Ory (1923-2010), una de les veus més altes i singulars de la lírica espanyola contemporània: setanta anys de creativitat desbordant feta paraula, des de les seves primeres temptatives juvenils a la culminació expressiva de Melos melancolía, passant pels nombrosos poemaris i cicles llibrescos que constitueixen un itinerari poètic marcat per la passió imaginativa, la cerca estètica i espiritual, l’exuberància verbal i una sana irreverència. El resultat és una aventura creadora que no reconeix límits i que enllaça expressament amb les zones més fèrtils de la modernitat –el romanticisme anglogermànic, el simbolisme visionari, les avantguardes històriques– en el seu afany per relligar paraula i vida.

Carlos Edmundo de Ory va ser una de les figures més personals i rellevants de la poesia espanyola contemporània. Als catorze anys escriu els seus primers poemes seguint l’exemple del seu pare, el poeta modernista Eduardo de Ory. Després de la Guerra Civil es trasllada a Madrid. El 1945 publica la seva primera col·lecció de poemes, Versos de pronto. Aquell mateix any, al costat d’Eduardo Chicharro i l’italià Silvano Sernesi, funda el postisme, moviment estètic-literari d’avantguarda que sacseja l’erm cultural de la immediata postguerra. Després de la seva prohibició, Ory, desenganyat, abandona Espanya en 1953 per a instal·lar-se a París. Dona així inici a un autoexili singular pel que fa a allò polític i a allò poètic. Allunyat dels cercles literaris espanyols, Ory no veurà publicat el seu primer llibre de poemes, Los sonetos, fins a 1963. Els eixos successius d’aquesta errancia –París, Chosica (el Perú), Amiens, Thézy-Glimont– són espais entranyables d’una autobiografia espiritual que, pel que fa a la poesia, se sustenta en l’afirmació de l’ésser en estrangeria, en pugna sempre amb la convenció. És el cas del Atelier de Poésie Ouverte (1968) que impulsa a Amiens, taller d’agitació col·lectiva vinculat a la contracultura i els ressons revolucionaris del maig francès que li valdrà l’expulsió del seu lloc de bibliotecari de la Maison de la Culture. Només dos anys més tard, no obstant això, després de la publicació de Poemas el 1969, la veu de Ory es deixa sentir amb especial ressonància crítica de la mà de Félix Grande i la seva antologia Poesia 1945-1969. És l’arrencada d’un període de lliuraments poètics regulars, moltes d’elles fruit dels llargs anys de silenci: Música de lobo, Técnica y llanto, Los poemas de 1944, Poesía abierta, Metanoia, Lee sin temor, Energeia, La flauta prohibida, Miserable ternura / Cabaña, Poesía primera, Soneto vivo, Sin permiso de ser ángel, Las patitas la sombra (en col·laboració amb E. Chicharro) i Melos Melancolía. Amb els Aerolitos conrea l’escriptura fragmentària, entre la ‘greguería’, l’aforisme i l’article de fe.

Jaume Pont Ibáñez (Lleida, 1947) és un poeta i crític literari català. Llicenciat en Filosofia i lletres, ha estat catedràtic de Literatura espanyola moderna i contemporània de la Universitat de Lleida. És fundador de la revista Quaderns de Ponent i membre de l’AELC, de l’Associació Internacional d’Hispanistes i del PEN Català. Ha col·laborat amb múltiples publicacions i mitjans de comunicació. El 1982 va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia; el 1991 i el 1997 el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Raó d’atzar i per Vol de cendres respectivament; el 2000, va rebre el Premi de la Crítica de poesia catalana per Llibre de la frontera; el 2006, va obtenir el Premi Carles Riba per Enlloc. 

Celia Gracia Castany presenta el seu primer poemari sota el títol “Esta noche cayeron 101 estrellas” (Talón de Aquiles), un recull que mostra les pors, el dolor, el dubte i l’amor, entre altres sentiments, que desfilen de manera informal i onírica al llarg de tot el llibre.

Alguns autors del col·lectiu Neurones Fregides ens visiten a La Fatal per presentar el seu llibre “Per què els elefants no tenen càncer?” (Rosa dels Vents).

“Per què els elefants no tenen càncer?” planteja les preguntes més curioses per demostrar que la ciència està interconnectada a la xarxa neuronal. Quin és l’origen de les espècies? Com ens orientem a l’espai? Podríem nadar en una piscina de mel? Per què el càncer no afecta igual a totes les espècies? El nostre entorn és ple de fenòmens que amaguen grans incògnites. La ciència ens permet entendre el món on vivim i interpretar els canvis que vindran. Us animeu a disseccionar-la?

Els autors d’aquest llibre, un grup de 16 científics tots ells membres de la plataforma Neurones Fregides, provenen de branques de la ciència diverses i descobreixen en aquestes pàgines com la ciència està interconnectada, talment una xarxa neuronal. Amb un to divulgatiu i proper, responen preguntes que sempre ens hem fet sobre tot el que ens envolta i ens acosten la ciència com mai ens l’han explicada.

Neurones Fregides és una plataforma impulsada per joves que pretén fer de paraigua de diferents projectes de divulgació científica en català amb l’objectiu de crear xarxa, promoure la divulgació i la creació de contingut en català. A més, pretén crear referents i arribar a sectors de la societat on la divulgació clàssica no arriba.