Presentació

El professor i escriptor Joan M. Serra conversarà del seu assaig sobre l’ús del català oral titulat “L’ús parlat del català” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

“L’ús parlat del català” està dedicat a examinar l’ús parlat del català en el moment actual, aspecte fonamental per a qualsevol idioma; no n’hi ha prou amb el fet que el català s’entengui i es llegeixi, cal que es parli i que sigui una llengua imprescindible per viure als països de llengua catalana. L’àmbit que s’hi tracta és el de tot el domini lingüístic, perquè les situacions amb què es troba la llengua són molt diverses pel fet d’estar repartida entre quatre estats diferents.
Sembla evident que el català es continuarà parlant d’aquí a cent anys, però en quines condicions? El seu ús serà residual a finals de l’actual segle? On són els perills per la pervivència de la llengua? Quins són els aspectes actuals que necessitem canviar per fer possible que continuï essent la llengua que identifica la nostra terra?

Joan M. Serra (Manresa, 1951) és professor de català, mestre i geògraf. Va treballar a l’Escola Flama en els seus inicis (1972), i posteriorment a diverses escoles i instituts del Bages i de Barcelona, i al Centre de Recursos Pedagògics del Bages (1986-1989). Membre fundador del Grup de Mestres per a la Catalanització de l’Escola (1979) i de l’Aplec de Mestres del Bages (1981). A més de treballar en ensenyament, s’ha dedicat a la formació del professorat a l’ICE de la Universitat Autònoma, ha produït materials didàctics per a l’ensenyament de la geografia i de la història i ha participat en l’elaboració de diversos webs sobre memòria històrica. És coautor del llibre Els nacionalismes perillosos (1995), del projecte pedagògic Ciutat, Territori i Paisatge (2008), premiat pel Consell d’Europa, i dels webs Els mestres de la República a Manresa (2012) i Arxiu fotogràfic de la Casa Jorba (2016), produïts per l’Associació Memòria i Història de Manresa. 

La filòloga Annabel Gràcia presentarà el seu assaig sobre lingüística que porta per títol “Aquesta llengua que estimo” (Pagès editors).

“Aquesta llengua que estimo” està és el primer assaig que parla sobre quina relació tenen els parlants de la varietat nord-occidental amb la seva llengua. Totes les impressions, recollides i documentades a peu de carrer, són passades pel filtre del rigor científic i són fruit d’una recerca que s’ha dut a terme entre les universitats de Lleida i Girona. El llibre ofereix una mirada diferent de la llengua catalana, una mirada feta des del cor. Es tracta d’un assaig adreçat als catalanoparlants de Ponent però també a tota la resta de parlants. Després d’una anàlisi reflexiva sobre per què som com som i parlem com parlem, diversos testimonis expliquen com viuen la llengua en territoris perifèrics o propers a la frontera occidental. I ho fan amb veus sinceres, rialleres i ploroses amb què el lector se sentirà identificat en més d’una ocasió. Una mirada emocional que hauria de fer reflexionar el conjunt de la comunitat lingüística i molt especialment els responsables de la planificació de la llengua.

Annabel Gràcia i Damas (Lleida, 1980) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida i doctora en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura per la Universitat de Girona. La seva preocupació constant pel català de les Terres de Ponent i per l’autoestima dels seus parlants l’ha dut a investigar en diversos territoris del domini lingüístic. Des de l’any 2017 forma part del Grup de Recerca Consolidat d’Història de la Llengua i Llengua Normativa de la UdG, amb els professors Josep Maria Nadal i Francesc Feliu al capdavant. Aquest equip de treball fa temps que indaga entorn de la vinculació emocional dels parlants amb la seva llengua, sobretot en territoris de frontera lingüística.

El periodista i escriptor Joaquim Vilarnau p, acompanyat de l’editor Jordi Novell i del músic Xavier Baró, presentaran el llibre “L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres”, la primera publicació del segell editorial d’Enderrock.

“L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres” explica la història d’una cançó que ha traspassat el nostre país, i que ha esdevingut una cançó de lluita des de Polònia fins a Tunísia, passant per Xile i Rússia. El llibre també documenta prop de 500 versions publicades en més de 40 llengües. La cançó de “L’estaca” es va donar a conèixer en un EP de quatre cançons editat l’any 1968. Era l’última de la cara B, un lloc que no li augurava una gran promoció. Tot i això, des del desembre de l’any següent va ser sistemàticament censurada. I va ser, precisament entre prohibicions, que “L’estaca” va créixer i es va convertir en himne. Primer contra el franquisme i després, fent un salt internacional, contra qualsevol tipus d’opressió. Va ser protagonista en l’ascens del sindicat Solidaritat a Polònia, i se segueix cantant a molts països, sempre en contextos de combat democràtic. Per això l’han fet seva a les lluites de Belarús, Occitània, País Basc, Tunísia…   La cançó de Lluís Llach s’ha assentat com un referent internacional cultural ineludible quan fem un repàs de les cançons de lluita. S’han enregistrat i publicat més de 400 versions en pràcticament tots els estils musicals i s’ha traduït a més de 40 idiomes diferents. La seva vigència queda fora de dubte, ja que la immensa majoria d’enregistraments de “L’estaca” són del segle XXI i cada any n’apareixen uns quants més.   Joaquim Vilarnau ha escrit un apassionant relat que aprofundeix en la història de “L’estaca” a Catalunya, però també i sobretot, la seva aventura internacional. El llibre dona a conèixer qui i per què la canta o l’ha cantat, què pensen de la cançó els seus intèrprets i quin significat té per a ells. La història d’una cançó sense fronteres que encara sonarà mentre hi hagi estaques per tombar.

Joaquim Vilarnau Dalmau (Manresa, 1966) és periodista i escriptor. Especialitzat en temes culturals i, sobretot en els relacionats amb la música feta als Països Catalans. Ha col·laborat als diaris Avui i El Punt, al setmanari El Temps, i a les revistes Cavall Fort, Rockcol·lecció, Folc, Sons de la Mediterrània, Rock&Clàssic i, especialment, Enderrock, de la qual en va ser director de redacció i on encara escriu habitualment. Ha escrit biografies de Carles Sabater, Brams, Antònia Font i Pep Sala, a més dels llibres Trencant el silenci. Els recitals de la Transició (Mina, 2006), 50 anys de Cançó. Els Setze Jutges, Raimon i els seus contemporanis (Cossetània/Enderrock, 2009) i Terra i cultura. Premi Miquel Martí i Pol (Cossetània/Enderrock, 2010, 2011 i 2012) (amb Helena Morén Alegret). És autor dels textos dels 19 llibres-CD que van formar el col·leccionable La Nova Cançó (Ara Llibres/Picap) que es van distribuir amb el diari Avui. A més és el director de 13 dels volums. Igualment ha dirigit el col·leccionable El rock català (Ara Llibres/Picap) (12 llibres-CD). Ha estat també el coordinador del disc Si véns amb mi. Homenatge a Lluís Llach (Picap, 2006).

L’escriptor, investigador, docent i filòsof Ferran Sáez Mateu conversarà amb el també escriptor Vidal Vidal sobre el seu nou assaig “La fi del progressisme il·lustrat” (Pòrtic).

A “La fi del progressisme il·lustrat” mostra d’una manera entenedora i amena la inviabilitat a llarg termini de certes idees que avui han esdevingut obligatòries, així com la seva estranya genealogia històrica. Moltes han desembocat en greus contradiccions que, reactivament, han fet revifar respostes polítiques d’extrema dreta arreu del món.

L’horitzó polític del progressisme de matriu il·lustrada era el de la igualtat; l’esquerra postmoderna, en canvi, està capficada avui en la noció de diferència. ¿Les dues perspectives poden coexistir, són compatibles? El debat entorn de les nocions de natura i artifici ha fet palès que no. Des del postmodernisme, la realitat només és una construcció social, un gran artifici, tot i que alhora s’aspira paradoxalment a un món més natural, menys artificiós. Els conceptes de natura i artifici s’han acabat articulant d’una manera confusa. Sovint han desembocat en la impugnació de les idees fundacionals del progressisme il·lustrat per mitjà d’una escolàstica de la diferència centrada en Foucault i la French theory.

Emmanillat per la correcció política, constret per la fraseologia woke, el progressisme il·lustrat sembla haver arribat a la seva fi.

Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, 1964) és doctor en filosofia i exerceix la docència a Blanquerna – Universitat Ramon Llull, on va ser l’investigador principal del grup de recerca en memòria i opinió pública. La seva obra assagística ha estat mereixedora dels premis més  prestigiosos d’aquest gènere en català —el Josep Vallverdú, el Joan Fuster o el Carles Rahola— i també ha publicat obres de ficció. Col·labora als mitjans de comunicació des de fa més de trenta anys i en l’actualitat és el responsable d’una columna setmanal al diari Ara.

El poeta i dramaturg Eduard Olesti oferirà un monòleg amb motiu de la presentació de la seva primera novel·la “Gossos dempeus” (Club editor), el retrat d’un grup de joves que intenten muntar una obra de teatre en un espai abandonat i tapiat pel govern municipal de Sarnalona, una ciutat esbudellada per on transiten els personatges d’aquesta història.  

Els personatges de “Gossos dempeus” són la sarna del lloc que habiten: ocupen les extremitats del seu cos a través dels túnels del metro. Caminen per carrerons estrets, on les escletxes de cel són esgarrinxades. Benvinguts a Sarnalona. L’Altort ha tornat a la ciutat. Tots el busquen. El Cèsar, que desperta de la seva letargia de dramaturg amb ínfules i s’aventura als ravals. Tres matrioixques russes, la Maixa, l’Olga i la Irene, gargotejant versos a les parets dels bars de mala mort, en places antigues rebentades de guiris. I una taxidermista que investiga la mort truculenta de la seva germana. ¿Fins on arribarà aquesta recerca visceral al fons de la nit? ¿Esdevindrà real aquesta obra de teatre gore?

Eduard Olesti (Barcelona, 1995) és escriptor i director d’escena. Ha publicat la novel·la Gossos dempeus (Club Editor) i els llibres de poemes Un cowboy crepuscular (Premi Ausiàs March, 2023) i Sarcop (Premi Amadeu Oller, 2022). Com a director i dramaturg, ha treballat en obres individuals i col·lectives com Barcelona Ratafia (Paral·lel 62), CAÍN loops i did it again (Antic Teatre al Grec 2024), Shrek, kebabs i la sexualitat de Joan Brossa (Fundació Joan Brossa), Rentadora gira mundial (Nau Ivanow) o No tenim ni idea de què és el teatre (FAT). També ha treballat de curador, guionista, traductor, rapsode i performer.

L’escriptor i historiador de l’art Marc Borrás conversarà sobre la seva primera novel·la “La senda de Zurbarán” (Ediciones Atlantis) amb Víctor Quintilla i Laura Gonzalez.

A “La senda de Zurbarán” es conjuguen les preguntes eternes sobre la naturalesa de Déu —així com la del Diable—, amb aquelarres de bruixes, pràctiques màgiques cruentes, assassinats rituals i episodis de crua violència, tot això a través del relat del seu protagonista, qui ha d’aprendre a viure amb el do que posseeix: el de participar de l’Evo –el temps dels esperits–, la qual cosa li permet, entre altres, reviure episodis del passat.

Sense comprendre què succeeix, un nen és introduït a la nit en la catedral de Chartres. Hauria d’estar sol, però cada vegada són més audibles diferents veus. A poc a poc el lloc va mutant, fins a repetir-se una escena esdevinguda en el segle XIV: l’intent d’un malalt de pesta d’aconseguir el perdó oferint el seu dolor… i l’eterna batalla entre àngels i dimonis per la seva ànima. A partir de la seva aterridora visió, ingressarà en una organització la fi de la qual és afrontar a Déu, per creure que li va imposar una càrrega inassolible a l’ésser humà.

Marc Borrás Espinosa (Castelló de la Plana, 1987), és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i màster en Estudis Avançats en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Ha impartit classes a la Universitat de Lleida (UdL), i treballa en el Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM) de la mateixa universitat, centrat en l’estudi cientificotècnic i historicoartístic d’obres d’art, la seva filiació i atribució. Autor de diversos articles acadèmics, és col·laborador habitual de la revista Muy Arte, havent participat també en números de Muy Interesante i Muy Historia. Anàrquic lector, sempre constant i amb una certa preferència per l’atroç, “La Senda de Zurbarán” és la seva primera novel·la.

L’autora Teresa Ibars parlarà sobre la memòria i les pèrdues amb motiu de la presentació del seu nou llibre “La mort de l’altre” (Comanegra), una meditació sobre la mort carregada de vida.

“La mort de l’altre” parteix del xoc de veure dues vides oposades exhaurint-se a la mateixa habitació, a les fosques, va fer saltar un munt de guspires de pensament lluminós. Un dels morts era l’home més proper —el company de vida—; l’altre, més altre que mai, un xiquet acabat d’arribar de Gàmbia que no havia tingut temps ni de fer mitja arrel. En la cruïlla de les morts aparentment antagòniques, l’autora Ibars va començar a fer inventari dels «parèntesis de vida» que l’han marcat: les persones, les olors, els colors, els pobles, les cases que ja no hi són…

La memòria és la gran gestora de la pèrdua, i les pèrdues ens forgen el caràcter, la identitat. No només les pèrdues humanes, sinó les que es manifesten en el paisatge, en els costums, en la llengua, en les formes de vida que van evaporant-se com la rosada. Recordant les morts petites i grosses, la prosa ens regala uns relats que sí, ens ajuden a viure. Assaig reflexiu, memòria i lirisme.

Teresa Ibars (Aitona, 1962) és historiadora de formació i activista cultural per vocació. Col·labora amb diferents mitjans escrits com Catorze, Segre o la revista Arts, i a banda d’escriptora és arxivera. En els seus llibres, tant acadèmics com literaris, barreja de manera eclèctica la reflexió íntima, el mètode de recerca propi dels treballs historiogràfics, la memòria personal i la passió per la documentació escrita i fotogràfica. Entre altres, és autora de L’atles de l’oblit (2019) i El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo (2022).